Amb una Sentiu és suficient

Diuen que el futur passa per transformar les dejeccions ramaderes en energia neta. I hi estem d’acord. El que no s’explica —i per això avui toca escriure-ho— és que aquest futur sembla tenir una obsessió malaltissa per aterrar a Ponent. És com si els fons d’inversió europeus tinguessin els mateixos assessors i el nostre oest com a punt de mira. I aquí hi planten, no blat ni panís, sinó plantes de biogàs: que engulliran centenars de milers de tones de fangs, sangs, purins, vísceres i animals morts. 

Als municipis de la Sentiu, Balaguer, Linyola, Vilagrassa, Bellvís, el Palau d’Anglesola, Anglesola i fins a quinze n’hi ha a la llista, s’hi estan projectant pistes d’aterratge sobredimensionades, exagerades, necessitades d’empassar tones cada dia: vinguin dels nostres ramaders, d’altres ramaders o simplement ‘d’altres’. D’aquí, d’allà o d’una altra realitat. La Sentiu omple els titulars, però no és l’única. 

És evident que el biogàs pot formar part de la solució. Però no així. Volem plantes petites o mitjanes, de quilòmetre zero, promogudes pels nostres ramaders. Ens agraden les plantes, sí. Però no les carnívores. Volem biogàs, però a escala humana. Que no ens venguin com a transició energètica el que és, ras i curt, una operació de facturació disfressada de verd. No podem acceptar un model especulatiu importat amb l’objectiu de convertir Ponent en el cubell de fermentació més gran del sud d’Europa. Això no és transició energètica, és extracció colonial. I no només molesta per la magnitud: molesta perquè el projecte es dissenya lluny de la realitat agrícola i demogràfica. 

I és aquí on cal parar, i parlar. Parar per parlar de les mancances del nostre bocí de país, les que sabem que empetiteixen els nostres pobles. 

Parlem d’habitatge: del gran anunci del Pla dels 50.000 habitatges que construiran a les ciutats mentre els nuclis antics dels pobles s’ensorren, i els joves no poden arrelar als seus pobles. 

Parlem de transport públic: de com els nostres nois i noies no poden estudiar batxillerats o cicles a la comarca, però la mobilitat a ciutat es dimensiona a la carta. 

Parlem de salut: com la gent gran ha de pregar per una visita mèdica, i els metges els deriven cap a les ciutats. 

Potser, seguint la lògica del ‘Govern de Tothom’, la planta de la Sentiu seria més útil a tocar d’una gran ciutat, on ja hi hem dut l’habitatge, el transport i l’atenció primària de salut. Allà on hi ha excedent de residus orgànics i infraestructura per absorbir trànsit pesat. Allà on el projecte fermentaria amb responsabilitat. Però clar, allí no s’hi gosen posar. Massa veïns, massa càmeres, massa impacte mediàtic. En canvi aquí, a Ponent, sembla que tot s’hi val: des de deixar pobles setmanes senceres sense metge fins a instal·lar plantes a cada pam com qui planta pollancres. 

Per això estem enfadats. No per victimisme, ni perquè no ens agradi la innovació. Estem enfadats perquè tenim motius. Greuges. Reiterats. Sistemàtics. I perquè mentre treballem per revitalitzar els pobles, alguns ho fan per instrumentalitzar-los. Mentre promovem habitatge, busquen digestors. Mentre volem famílies, ens arriben camions. I mentre intentem construir futur, ens imposen un model de país que fa tuf de naftalina industrial. I hem de pair el gas nostre i dels altres. 

Parlem del biogàs i parlem-ho en conjunt, perquè amb una Sentiu, imposada, en tenim més que suficient, perquè el que ha passat no hauria de tornar a succeir. Perquè ve amb embut, tub i peatge, i sense planificació. Nosaltres, mentrestant no hi hagi diàleg, seguirem lluitant pel país. Que no territori. País.