Segons Àlex Mases Xifré, divulgador i coordinador del Parc de les Olors de Linyola, la combinació d’un oratge més equilibrat i la recuperació dels ritmes naturals de floració han fet possible una temporada extraordinària. “Enguany hem tornat a veure florir la camamilla com fa dos dècades. Les pluges i les temperatures suaus han permès una recol·lecció llarga, de més de mes i mig, amb una qualitat excepcional”, afirma Masses.

Un dels fets més destacats ha estat l’aparició espontània de camamilla en zones on feia dècades que no creixia, com els antics prats de Vallfogona i Térmens, molts dels quals lligats a les plantacions impulsades per agricultors alemanys als anys seixanta. Aquesta camamilla autòctona, considerada una de les millors del món, torna a guanyar terreny gràcies als esforços de conservació i cultiu sostenible liderats pel Parc de les Olors.

El bon moment de la camamilla de Linyola també ha donat impuls a noves iniciatives de transformació i producte local. Després de l’èxit dels sabons, licors, formatges i fins i tot cervesa amb camamilla, aquest any es prepara una novetat destacada: un pa de camamilla i lli, doblement digestiu i ple de simbolisme.

“El lli forma part de l’origen de Linyola, tant pel nom com per l’escut heràldic del poble, que mostra una gavella d’aquesta planta”, explica Mases. “Volem unir les propietats digestives de la camamilla amb les del lli, recuperant també el valor medicinal i històric de les dos plantes”, tal com es deia antigament: “La camamilla de Linyola cura tota sola”.

A més, es continuen explorant usos gastronòmics innovadors com el caviar de camamilla, una selecció de flors fresques per a plats dolços i salats i es treballa en nous sabons artesans amb oli d’oliva de primera qualitat.

La memòria històrica de la camamilla a Linyola continua viva a través de veïns com Ramon Camí, que recorda com, de petit, sortia del col·legi per recollir camamilla i vendre-la durant la festa major: “Amb set o vuit anys, em vaig poder pagar el vestit de comunió amb els diners que vaig guanyar”, recorda. “Ens donaven 25 pessetes el quilo i podíem estalviar o gastar-los als cavallets de la fira”.

Als anys seixanta, es calcula que es recollien fins a 10.000 quilos anuals de camamilla al municipi, bona part dels quals es venien a herboristeries de tot l’Estat, segons explica Mases.