De petits, a la Mollerussa dels vuitanta, tots caminàvem amb la mateixa pols enganxada a les sabates. La ciutat era un mapa curt, amb quatre conquestes successives: l’escola, la plaça, el parc i, més endavant, aquell parell de pubs on acabàvem topant sense quedar-hi. En aquell univers on tothom sabia tot de tothom, hi rondava en Joel, també. Tenia aquella llum als ulls que anunciava desobediència, el mig somriure torçat, la cella que s’aixeca i diu “ja ho veureu”. Hi ha una emoticona al WhatsApp clavada: picardia i un polsim de provocació. Ningú hauria imaginat el que vindria dècades després, però tampoc ha sorprès en excés. 

Fa més d’un segle, uns altres també van gosar imaginar que aquella plana eixuta que som avui podia ser una altra cosa. El Canal d’Urgell no és només una obra d’enginyeria: és l’obstinació col·lectiva de transformar un secà en promesa. Durant segles, projectes que fracassen, diners que no arriben, desconfiança: “això no ho veurem mai”. I, malgrat tot, es traça un curs impossible, es pica pedra, s’aixequen ponts, s’empeny l’aigua contra la història. I, un bon dia, la plana floreix. No és una metàfora: va florir de debò. L’aigua arriba i la història canvia de direcció: allà on hi havia pols, hi neix vida, paisatge, fruiters, feina i futur… el miracle de l’oest. 

A Bellvís, molts anys després, la família Castanyé, salvant les distàncies, fa un gest semblant. En Joel decideix portar aigua i sentit a un lloc que el mapa només veia com un secà gastronòmic. En lloc de marxar cap a capitals lluents, aposta per l’opció que ningú recomana: aixecar alta cuina al cor del Pla. La Boscana neix com ho va fer el canal: primer una línia al cap, després dubtes, i al final una pregunta que plana: “I això, aquí, qui ho entendrà?”. 

Construir, però, vol dir insistir. Any rere any, servei rere servei, el Joel i el seu equip han anat obrint nous reguers: transformar la fruita del Pla en llenguatge gastronòmic, fer que una poma o una pera siguin protagonistes d’un relat de país. Han vestit la sala del nostre paisatge i l’han servit en forma de menú. I la constància té premi: la segona estrella Michelin, la primera vegada que un restaurant de Ponent arriba tan amunt, reconeix no només una cuina, sinó una manera de mirar el territori i de fer-lo brillar. Igual que el canal va fixar vida, pagesos i pobles, aquesta cuina fixa talent i construeix futur. 

El Canal d’Urgell rega 70.000 hectàrees i dona servei a desenes de milers de persones; la Boscana no alimentarà tanta gent, però rega una altra set: la de l’autoestima d’un territori acostumat a sentir que “aquí no toca”. 

Com a comarca, la pregunta és com ens emmirallem en aquestes obres que construïm. El Canal d’Urgell encara avui ens recorda que una decisió valenta pot canviar generacions; la Boscana ens diu que el Pla d’Urgell pot ser també destí gastronòmic sense renunciar a ser terra de pagesos. Ens toca, com a institucions i com a comunitat, acompanyar aquesta embranzida, explicar als més petits d’on venim i què construïm. Perquè res és casualitat: són anys de picar pedra o de remenar cassoles amb la mateixa obstinació. La de qui sap que, fins i tot al secà, també s’hi poden sembrar futurs. 

I torno a aquella Mollerussa de pols a les sabates. Allà, entre tots nosaltres, hi havia un noi amb un somriure desafiant que semblava dir: “Jo construiré horitzons”. I mira: al final, els ha construït. I els ha fet nostres.