Per què es retira ara?

Físicament i mentalment podria seguir dos, tres o quatre anys més, perquè em trobo molt bé. Però soc de les que pensen que tot a la vida són etapes i aquesta ja l’he cremat. Tinc ganes de fer altres coses, tinc nous projectes, noves il·lusions i reptes, i crec que ara és el millor moment de fer-ho. No ha estat una decisió d’un dia per l’altre, m’ha costat molt, però he decidit deixar-ho ara.

Té la sensació d’haver deixat la feina feta?

Sí, sí. Me’n vaig amb la consciència tranquil·la, en pau, perquè l’hoquei m’ho ha donat tot i jo també he intentat tornar-l’hi el millor que he pogut. Me’n vaig amb la feina més que feta. La meua manera de ser sempre és donar-ho tot al cent per cent i això és el que he fet, sobretot en els moments difícils. M’he buidat i sempre ho he donat tot.

Ha guanyat títols i ha rebut una allau de reconeixements. Ja ha fet balanç de la seua carrera?

Encara no. Ha anat tot molt ràpid i encara no ho he digerit. Decideixo que penjo els patins i ho anuncio unes setmanes abans de la Final Four de la Champions. Des del moment que vaig anunciar que ho deixava no he parat de rebre missatges, trucades, també de gent d’altres esports... I tots aquests missatges i reconeixements m’han fet sentir una persona molt estimada. Estic molt agraïda.

Aquest afecte valora la seua aportació a fer més visible l’esport femení?

Sí, crec que he pogut contribuir que l’esport femení sigui més reconegut. Aquests reconeixements han estat una muntanya russa d’emocions. El meu comiat també m’ha produït tristesa, perquè deixo enrere una part molt important de mi. Però també ha estat felicitat, emoció i eufòria, perquè hem guanyat dos títols molt importants (Lliga i Copa) i gestionar tot això de vegades m’ha costat.

També ha estat un referent en la defensa de l’hoquei femení...

És part del meu caràcter. Sempre he defensat les meues idees i ho he demostrat dins i fora de la pista. I crec que això pot ser que m’hagi convertit una mica en referent de l’esport femení. Sobretot aquests últims anys ho he notat quan arribava a un pavelló, amb nenes i nens que em demanaven fotos o alguna felicitació per a l’aniversari d’algú. Quan els nens i nenes comencen és important que tinguin referents, jo no en vaig tenir. Encara que també és una responsabilitat, és una cosa positiva.

Aquella nena que va començar el 2003 ni s’imaginava on podia arribar...

No, no. Jo vaig començar fent una activitat i no tenia al cap cap expectativa. Era una manera de passar-ho bé amb els amics. Aquella nena ha arribat a ser una dona que ha vist complir-se els seus somnis. Arribar-hi és molt difícil i jo ho he aconseguit envoltada de les persones que estimo, al club de la meua vida, amb els colors que jo sento i amb la meua gent. Sí, ha estat un somni fet realitat i l’hoquei ha acabat sent un viatge immillorable.

Al seu palmarès brillant li ha faltat la Champions...

Sí. La Champions és un títol molt important i difícil de guanyar. Hem arribat a tres finals consecutives i les hem perdut. Hem d’estar orgulloses d’aquestes finals que, en dos ocasions, hem perdut per penals.

Estic segura que algun dia la guanyarem i la valorarem. Esclar que m’hauria agradat guanyar-la, però no fer-ho tampoc penso que calgui considerar-ho un fracàs.

Han posat de relleu el sacrifici, que al Vila-sana es demostra en la frase picar pedra...

Sí. Picar pedra ha estat molt important al club. Significa donar valor a les coses, més quan són difícils d’aconseguir, quan darrere d’aquests èxits hi ha molt esforç i quan després de caure moltes vegades sempre et tornes a aixecar. L’error et fa aprendre i aquest és el factor Vila-sana. Tot el que hem aconseguit és molt merescut perquè hem picat pedra durant molts anys. Ens ha costat molt arribar a dalt de tot i mantenir-nos. Hi ha hagut un gran esforç en la professionalització i allà hi ha el treball silenciós de moltes persones. Això és innegociable.

En quin moment veu que això ja no és un hobby?

L’ascens a l’OK Lliga. Vam veure que de hobby ja no en tenia res. Allà es va complir una il·lusió de molta gent i des d’aquell moment ja ens vam enfrontar a clubs que estan a dalt de tot i veus que o espaviles o et passen per sobre. En els primers anys a l’OK Lliga estàvem a meitat de taula, anàvem a la Copa, però ens eliminaven...

El club va veure que calia ser professionals. Va fer un pas endavant i va ser un punt d’inflexió. Veus que t’has de cuidar, menjar bé, descansar bé i aquests últims cinc anys sempre hem lluitat pels títols. Ara el Vila-sana és un club que aspira a guanyar-los tots.

També ha estat un club reivindicatiu...

Sí. Des de sempre hem defensat l’esport femení. Ningú hi apostava i el Vila-sana sempre ho ha fet, també amb el planter. El club té molta base i, a més, de qualitat, com demostren els títols de Catalunya i d’Espanya que han guanyat diversos equips aquests anys. Hem ajudat a la professionalització d’aquest esport, que les jugadores tinguin les condicions que mereixen, que hi hagi remuneració econòmica, i molts clubs s’han posat les piles.

Com veu el futur del club?

Està en molt bones mans i segueix en fase de creixement. Cada vegada hi ha més nenes i nens que somien arribar a dalt de tot i que hi posen moltes ganes. El club s’està fent gran i està treballant molt bé, amb bons tècnics i molts equips. El club ha posat el nom de Vila-sana al mapa. Estic segura que entre tots farem que continuï creixent i s’hi anirà enganxant cada vegada més gent.

Què farà ara?

Ara vull estar un temps desconnectada de l’hoquei i tenir temps per a mi i el meu entorn també. He d’aprendre a viure els caps de setmana sense horaris i planificar la meua vida fora de l’hoquei. Espero que tot el que em vingui ara em faci igual de feliç com ho ha fet l’hoquei.